A la ciutat xinesa

Avui he anat a veure A la ciutat xinesa, una exposició que volia veure però que m'anava reservant per a més endavant. Gràcies a que no he trobat aparcament per a la bici he decidit tornar al barri i anar al CCCB a fer-ne un primer tast. Un cop més, el destí ha estat generós amb mi :)

L'exposició, com gairebé tot el que programen al CCCB, paga la pena. És llarga i mereix ben bé una segona visita, que penso fer properament ja que no he tingut temps literal - tancaven portes!- de veure-la tota i encara menys de gaudir-la en plenitut. Tot i això la primera cata és excel·lent. De fet, volia esperar al segon visionat per poder-vos-la explicar més acuradament però no em puc resistir a explicar-ho avui mateix! :) 

L'exposició es vertebra entorn diversos eixos principals: d'una banda, es prenen com a referència les principals ciutats xineses: Xian, Chongquin, Canton, Xangai, Suzhou i Beijing per explicar la transformació soferta per aquest vast imperi, tant de d'un punt de vista històric com ideològic, cultural, social...; també es prenen com a elements clau per explicar la cultura xinesa els seus referents bàsics, els elements: terra, aire, l'aigua , el feng shui, la familia, l'escriptura, la barreja entre l'esoterisme, les creeces i l'arquitectura; l'arquitectura i l'escriptura, etc...

Són tots aquests, elements els que van dibuixant una societat que està canviant a un ritme vertiginós i que té per nosaltres l'encant de l'exotisme ara ja força proper per qüestions d'immigracions globals, però que  continua siguent encara  la gran desconeguda per a occident.

L'element aquífer pren una especial presència tan per la propia geografia del país com per les circumstàncies climàtiques que l'amanyaguen: veiem imatges d'innundacions espectaculars...l'aigua com a font de vida i com a problema. Es fa especial èmfasi, és clar, en la construcció de la macropresa de les tres gorgues i sobretot les conseqüències que ha tingut i segueix tenint sobre la població. Totes les llars, botigues, negocis...tot el que ha estat graffitejat amb el símbol xinés de "destrucció"...

Les persones que han de deixar la seva llar per sempre, fins i tot destrossar-la; la gent que es queda de cop i volta sense adreça per a donar als seus estimats que viuen lluny. Les families separades, les històries inconcluses per culpa de la presa, d'un govern, d'una ideologia, d'un futur, del deu per cent d'energia del país, de...

La contaminació.

Aquesta obra faraònica ja s'ha pogut veure ja reflectida a diverses pel.licules, tant del BAFF (Naturaleza muerta), com a Manufactured Landscapes, pel·lícula de la qual us en vaig fer referència fa temps  en el meu blog i que torno a recomanar novament i segur que sorgiran moltes més obres que en faran referència, tant és l'impacte que ha suposat per aquest tall de món.

També hi tenen importància altres elements: la mateixa escriptura amb ideogrames, tan diferent a l'occidental, fins i tot posa en funcionament parts del cervell en el seu aprenentatge, diferents de les que podrem emprar nosaltres. És ben curiós veure una màquina d'escriure xinesa... més curiós encara seria veure com algú l'empra. Deixant de banda aquestes qüestions, és evident la bellesa d'aquesta escriptura, parlant purament d'estètica. Clar que els caràcters utilitzats per escriure em solen agradar, sigui la llengua que sigui, només que en el cas de d'alfabets aliens es veuen a més dotats d'un plus de misteri que arrodoneix la curiositat sensual de qui els observa...

També hi té una importancia cabdal l'arquitectura,  les obres magnes construïdes per milers i milions d'obrers xinesos, l'evolució dels sistemes constructius, la modernitat insultant i futurista de l'actualitat. Ridley Scott no s'equivocava. (Blade Runner també mereix una repassada). Trobem maquetes de temples (per cert, algunes una mica malmeses), alguna estel·la, i alguns altres elements que us mostro tot seguit. 

No us vull espatllar la visita a l'exposició ni aixó preten seguir fil per randa el que he vist -tampoc podria fer-ho encara que volgués-però si us vull apuntar quatre coses més.

L'exposició va combinant fotografies, totes amb interès documental i algunes a més, d'una gran bellesa visual i compositiva; audiovisuals curtets que expliquen situacions i mostren per exemple tot el proces de construcció de la presa de les tres gorgues i fins i tot opinions polítiques al respecte (o una entrevista amb un portejador); i també s'hi afegeixen (gran idea) cinc curts d'uns 20 minuts cadascun repartits per cada zona expositiva. Cadascun ubicat en una ciutat diferent. Jo només n'he pogut veure dos (el primer estva espatllat i pel segon he fet tard!) i tornaré a veure els que em queden pendents! Mitjançant aquets curts encara et fas més a la idea de com és la part de la Xina que et mostren, com viu la gent, com es mouen, parlen i mengen

i fumen

i beuen

com estimen

Us he de recomenar, sobretot un audiovisual d'uns set minuts que consiteix en una compilació de grabacions de diferents èpoques de la Xina, emeses amb una música de fons que es va accelerant i amb ella, les imatges ...a mesura que avança la història, es revoluciona la música. 

Hi apareixen bombarders, Mao, masses, monuments, arquitectures, ...fins arribar a la Xina estressada de neons ultramoderna d'avui dia.

Impactant. Per no perdre'n ni un tros. Segur que a la Lin i al Rib els agradarà. Fa per ells.

I com sempre que es parla de la Xina, la massa impera. Masses humanes, obres mastodóntiques, massa en estat pur, milers, milions, formigues... 

Intentaré recomanar l'exposició a bar dels "xinos" on vaig a esmorzar, però no se si m'entendran...

My Blueberry nights

No se m'acut una altra manera millor de celebrar el...nadal...o el que sigui...:)

KUREISHI

La model de la foto acaba de ser víctima de la meva voracitat i tan sols en queden uns trossets de sucre vidriosos i sonrosats que amb prou feines es sostenen enganxats al pal, com si fossin les restes d'un buc naufragat en plena matança de tonyines.

Satisfacció oral, en dic d'això...clar que en podríem cercar sinònims depenent de l'ocasió: comfort oral; consol oral, llençol d'emocions perdudes...placebo.

Em pregunto que n'opinarà el meu estòmac d'aquestes metàfores que acabo d'endrapar.

A continuació unes reflexions de Hanif Kureishi:

"Sé que el amor es un trabajo sucio; tienes que mancharte las manos. Si te mantienes a distancia no sucede nada interesante. Además, debes encontrar la distancia adecuada entre las personas. Si estas demasiado cerca, te aplastan; si están demasiado lejos, te abandonan. ¿Como mantenerlos en la situación adecuada?" 

extret d'Intimacy

FABCHANNEL.COM

Fa dies que tenia el link guardat...i no me'l mirava.

Avui l' he començat a explorar i mentre em barallava amb la nova càmara (uf!) he posat el concert de Damien Rice al Paradiso. 

I m'han entrat ganes d'anar a aquesta sala d'Amsterdam

i de compartir això amb vosaltres

i de provar d'enganxar un concert al blog

i de...

petonejar tothom!!!!!!!!!!!!! ;)

Mireu, mireu, flipareu!

WORLD PRESS PHOTO

GOMORRA

Ahir vaig anar a veure Gomorra una mica de casualitat, sense saber massa el que anava a presenciar. El destí, un cop més, havia jugat les seves cartes i com sempre passa les coses importants provenen de l'atzar o això sembla...

Coneixia el tema que tractava la pel·lícula però no m'hagués esperat mai veure el que jo i unes sis persones més, a tot estirar, vam presenciar en aquella magnífica sala prop del mar, en un dia tan fred i gèlid com el d'ahir. Hi vaig arribar esbufegant després d'una carrera amb bicicleta que els meus pulmons encostipats gairebé no van suportar. I també després d'una cita cancel·lada a darreríssima hora (he d'agrair al cancelador de cites que em permetés veure aquest film, que d'altre manera segurament m'hagués passat desapercebut :).

La pel·lícula tracta de la Camorra (d'aqui el joc del nom del títol) o El Sistema, tal i com l'anomena la gent de Nàpols (el terme Camorra només l'usen els periodistes o els "no iniciats").

Es basa en la novel·la que va escriure il bello Roberto Saviano (1979) el 2006 (des d'aleshores, amenaçat de mort) que va esdevenir un best-seller traduit a més de 30 idiomes.

El director romà Matteo Garrone (1968) és qui s'encarrega de donar forma a uns episodis que, de manera pertorbadora, ens van endinsant dins un món tan realista com esfereïdor com és aquest Sistema que ha esdevingut l'empresa més potent d'Itàlia i un dels pilars de l'economia europea que factura uns 150.000 milions d'euros a l'any (el grup Fiat, a tot el món,  factura uns 58.000 milions d'euros...).

  

La potència de la pel·lícula és que no té res a veure amb qualsevol pel·lícula que hagueu pogut veure anteriorment sobre màfies i clans. Aquesta, deixa de banda l'esquema típic d'un film i pren la mirada de documental que ens provoca la sensació constant d'estar mirant pel forat del pany els diferents personatges (mostra els diversos camps on actua El Sistema: empreses d'eliminació de residus tòxics; la confecció i l'alta costura; el finançament dels clans; el reclutament de nens per als seus negocis; el tràfic d'armes; la prostitució; els barris dormitori, etc.) i com la corrupció, la por profunda i la misèria està instal·lada dins aquesta gent, les seves cases, la decadència, la potència d'una xarxa que com una teranyina envolta i devora tot el que troba al seu pas amb el beneplàcit d'executius encorbatats i de la resta del món, cec per voluntat pròpia o imposada.

Aquest "tot" que engoleix El Sistema arriba a intoxicar part del planeta i a esdevenir el càncer de la societat, aquest cop no en un sentit metafòric, sino literal. 

"El director pasó seis meses en Nápoles preparando el rodaje, "tratando de encontrar el lenguaje" que le permitiera "convertir el libro en imágenes tan reales como la vida que describe Saviano". "Pirandello decía que la realidad puede permitirse no ser verosímil, y que el arte no puede. Una realidad tan inverosímil como la de la Camorra es difícil que parezca natural. Tienes que transfigurarla. Intenté meter una banda sonora, pero no encajaba nada, salvo el sonido que ellos oyen cada día, la música neomelódica napolitana, el ruido de fondo de los programas de Tele 5... Todo lo demás sonaba artificial, le quitaba emoción, era un subrayado banal" (fragment extret d'El País; Miguel Mora, 12/0-/2008) )

Aqui us exposo el que diu el paperet que hi ha a l'entrada del cinema (que sol ser obviable però aquesta és l'excepció que confirma la regla) traduït i amb aportacions meves de tant en tant.

Si teniu paciència per llegir-ho, espero que us agradi i que veieu la pel·lícula. IMPRESCINDIBLE.

Durant els darrers trenta anys, la Camorra ha mort 4.000 persones, més que l'IRA, que ETA, que el terrorisme islamista, que la Cosa Nostra. 

Els nombrosos clans que la integren es reparteixen pel territori densament poblat que abarca les províncies de Nàpols i Caserta, extenent dia a dia el seu regnat enorme i invisible, sobre el que exerceixen un control absolut.

La Camorra no només obté guanys amb el tràfic de drogues i d'armes o amb les extorsions, sino que fa negocis en tots els sectors: construcció, turisme, tèxtils, transports, carburants, distribució alimentària, supermercats, restaurants, botigues, cinemes, bancs. Els immensos beneficis provinents d'aquestes activitats il·lícites es reinverteixen després en nombroses activitats legals que traspassen les fronteres nacionals i van des de Taiwan a Aberdeen. La Camorra fins i tot ha adquirit accions per a la reconstrucció de les Torres Bessones de New York. 

El Sistema compta amb milers d'afiliats que pertanyen a totes les classes socials: metges, empresaris, químics, enginyers, treballadors de la construcció, empleats de la neteja, psicòlegs, amos de botigues de queviures, sastres...Paga també a nens als que "dona treball" com a venedors de drogues, vigilants, "missatgers" i fins i tot com a soldats que passen fàcilment d'adolescents a assassins. A Itàlia, les mafies, segons la Procura Nazionale (fiscalia antimafia) disposen d'un exèrcit d'uns 25.000 afiliats i  uns 200.000 finançadors directes.

Gràcies als seus preus competitius, la Camorra ha aconseguit el monopoli del tràfic de residus tòxics. Durant més de trenta anys, moltes empreses del nord i del centre d'Itàlia, amb la col·laboració de mitjancers vinculats a les empreses de la Camorra, han enterrat els seus residus tòxics al sud d'Itàlia, enverinant terrenys agrícoles, cosa que ha provocat un augment del 20% dels casos de càncer. Si els residus tòxics il·legals manipulats pels clans fossin apilats, es convertirien en una muntanya de 14.600 metres amb una base de tres hectàrees, casi el doble que la muntanya més alta de la terra, l'Everest de 8.850 metres. 

En el sector de la moda, la Camorra controla la producció dels models falsificats, però a més contribueix a la manufactura d'una part oficial del "Made in Italy" més prestigiós, mitjançant una xarxa capilar de tallers il·legals que depenen dels crèdits dels clans. 

Scampia, barri perifèric al nord de Nàpols és el major punt de venda de droga a cel obert del món. Només un clan de la Camorra hi factura diàriament uns 500.000 euros. 

Allí hi va esclatar una "faida" (lluita entre dos famílies del crim organitzat, típica de la Mafia, de la Camorra i de la Ndrangheta, que consisteix en l'eliminació dels membres de l'una o de l'altra per motius de venjança, de control del territori o d'activitats il·lícites) en l'interior d'un dels clans hegemònics que des de febrer de 2004 ha generat dotzenes i dotzenes de morts en poques setmanes. 

Les històries de la pel·lícula s'inspiren en els fets que han succeït i que segueixen succeïnt a barris napolitans com Scampia i a les zones de Casertano. Allí, com en altres llocs, la vida de milers d'homes i dones, molts d'ells molt joves, està condicionada pel poder criminal amb tota la seva violència. 

Banda sonora gens menyspreable: entre altres un tema a càrrec de Massive Attack i una escena memorable ilustrada sonorament per Daniele Stefani . 

Herculaneum de Massive Attack, part de la banda sonora.

és pel barri...

Apareixen com bolets, ara pel barri...
Un barri que he anat fent meu, poc a poc. Tan diferent del meu carrer natal...Aquest és ple de brutícia i olors diferents. Pudor de cantonades pixades, de contenidors malmesos. Cardamom, encens i clavegueres a parts iguals. Rates grosses que s'aturen en la nit i fugen espantades. Iaies i moderniquis. Parc temàtic d'alts rossos, rostres d'àngel amb cigarretes a la cantonada.
Sexe en venda amb jeans i bambes...com aquest que s'intueix al costat de la persiana. Venia sexe xocolata a canvi de no se quants...
Ja no es veuen els talons ni les cantonades. Casi qualsevol lloc val per les nenes fosques i apretades.

L'Almirall i l'absenta que mai no he provat.
Madam Jasmine i La Verònica.
Petons prohibits i robats.
Records d'abraçades prop del gat
El bar de les margarides, el dels marcs sense quadre a dins...

El meu barri.

WC

Avui, als lavabos d'una estació...
Grans veritats rematades pel colorisme artístic d'alguns.

BARBA BLANCA

Avui m'han regalat això...no se si s'aprecia bé a la foto. M'ha costat prou fer-la..tinc poca llum, és artificial i mentre la preparava s'ha anat desfent el trípode lleuger que em va comprar el Jordi fa un temps.

M'han regalat uns mini clips amb pares noels amb els braços oberts de bat a bat, a punt per abraçar-me o per deixar-se abraçar per qui calgui. Uns passadors petitíssims rosa xiclet, d'aquells que es "blinquen" per posar-los o treure'ls i on sempre s'hi acaben quedant enganxats petits cabells als extrems que finiten els seus dies irremeiablement trencats, prèvi dolor del cuir cabellut del seu propietari.

També m'han regalat dues gometes diminuuutes de color pistatxo amb pingüins que en comptes de negres i blancs són rosats i blancs, (com els xupa xups de ratlles de nata i maduixa que m'agraden) i que porten enmig de les cames la seva cria traient el caparró d'entre el pel blanc del seu sota panxa, tal com fan els pingüins que no són de mentida y que viuen a llocs freds i remots.
Ara que m'ho miro bé, s'han documentat prou els dissenyadors de les foteses...:)

Tot aquest petit tresor, embolcallat en paper de celofana i mal embolicat "de regal" , m'ha estat lliurat per un senyor gran de barba blanquíiisima que ha entrat a la botiga on jo estava comprant (una botiga petita del barri, molt cuca, on només hi erem la noia que la porta i jo) i ha dit :"esto es para la señorita" y m'ha allargat el seu braç tremolós amb el diminut paquet amb el encara més diminut contingut.
i jo només he atinat a dir "¿por què?"
i em sembla que ha dit una cosa com que no tenia que haver-hi per què o que jo ja sabia per què (sisi, d'acord, son dues frases molt diferents però us juro que amb la sorpresa ara no tinc massa clar quina d'ambdues triar pel moment).
Li he agafat el present malembolcallat que portava entre les mans i llavors ell ha marxat amb rapidesa, avergonyit.

L'he obert i he trobat els petits grans objectes que m'han endolcit el final d'un dilluns diferent

I try, I try, I try, I try...

all you need is...LIFE!

senyor...

Metafísica

Remenant entre el meu desordre fotogràfic, mentre buscava una altra imatge per ensenyar-vos, he trobat aquesta i m'ha inquietat...
Com Magritte o De Quirico...
Aquestes cadires ja no hi són

Beauty is our duty

Fa uns dies vaig passar davant aquesta porta per fotografiar amb llum de dia la pintada que fotografiar temps abans amb llum de nit i que podeu veure més avall. Ja no hi era.
Avui he tornat a passar pel mateix indret i he vist que un cop més, la frase ha reaparegut!
Aquest cop en un lloc diferent.

i...és clar, no m'hi he pogut resistir...;P

MATISSE! :)

Dissabte en vaig descobrir una altra, aquest cop de color platejat i barrejada dins una voràgine de pintades...les acostumo a trobar en mobiliari urbà o en arquitectures efímeres, com si l'escriptor no volgués malmetre cap façana...tot i que jo crec que les embelliria.

A vegades m'agrada revisitar antigues fotos ja fetes, veure si sobreviuen i com ho han fet. Com han suportat el pas dels dies, les nits, la gent i les pluges. Gairebé sempre han desaparegut, s'han fet esmunyedisses i romanen per sempre eternes dins les meves fotos i les d'altres...
Altres cops, però, les retrobo...

En aquest cas n'he retrobat una, aquest cop amb llum de dia. Les guiris m'observen preguntant-se què dimoni faig fotografiant un armari amb candau, brut i guixat quan es evident que els subjectes addients per fotografiar són les estatues, les flors, la gent...

però la belleza es tu cabeza i jo no m'hi puc resistir...qui deu fer les pintades??????

variacions sobre un mateix tema ;)

més...:)

gavina indecisa

Futur imperfecte...

Viatge

Sembla que La belleza es tu cabeza viatja, a l'estiu, a la platja.
L'he trobat allí i per la resta de la ciutat...

Lin

La Lin, des que va veure aquestes fotos, ha començat a trobar la bellesa del teu cap. M'envia aquestes dues fotografies que afegeixo a la meva col·lecció.

Em faria gràcia veure per un forat qui fa aquests escrits...

A vegades, em sembla que la grafia no sempre és la mateixa i que les pintades són fetes per diferents persones. M'agrada pensar que sé reconèixer l'original.

Gràcies Lin! :)

CINNAMON WALTZ

Infusionar 150 gramos de canela en rama con 700 ml. de ginebra durante tres noches
Colar bien coladito
Añadir 15 gramos de azúcar moreno moscovado (un azúcar "virgen"...os contaré si lo encuentro) y 120 ml de té rojo ligeramente afrutado (he pensado en algun té a granel, con flores, frutas...).

Servir en un vaso alto y ancho 7 cubitos de hielo, un botellín de tónica y añadir con suavidad para que no se mezclen 8 Cl. del cocktail que ya teníamos preparado.
Decorar con canela
Salir a la terraza/ balcón o en su defecto, mirar por la ventana, preferentemente por la noche.
Disfrutar

LA BELLEZA ES TU CABEZA