The power of books

Espero que el poder dels books hagi estat tan esplèndid com el dia. Jo he arribat a casa carregada com una boja...de regals i algún autoregal! Espero que els agradi tan com a mi m'ha agradat remenar i fullejar-los.

Els he triat amb molt d'amor. 

L'Albert ha marxat

Les vuit i escaig del matí , sóc a la feina, amb les parpelles mig enganxades encara als llençols i un tè tot just encetat a la ma. Crida el telèfon. Sento la veu cantinera d'en Xavi, primer ric; només de sentir-lo en Xavi fa riure, desprén una alegria de viure irreprimiblement contagiosa, una energia vibrant i especial; em diu unes paraules, m'enfado: "no facis broma!"  després em diu que va de veres, que l'Albert ha marxat...

Vaig conèixer l'Albert a la meva anterior feina, quan el van traslladar d'un lloc on aparentment no encaixava a la nostra "direcció", una veritable olla de grills.

L'Albert va arribar amb la  seva calma, el seu tarannà racional i sensat, la seva barba blanca i la melena grisa..pels laterals del crani, ja que lluïa una calvície brillant, morena i aposentada a la testa.

Encara recordo com si fos ara aquell embull de cabells, massa llargs, mig enrinxolats però no del tot i que desconeixia una perruqueria -o un "barber" com els agrada dir als homes- fa temps.

Com tants altres barbuts, a estones s'acaronava la barba i es resseguia els fils de cabell embutllat de la barbeta amb un plaer evident i pensarós.

L'imagino i li veig aquells ulls caiguts, de mirada dolçament trista i amb ulleres de tantes nits en vetlla..tot el contrari del seu posseidor, un home irònic i amb l'humor a flor de pell. 

Semblava agafar-se la vida que li havia tocat de viure, o que potser , sense saber-ho, havia triat, de la millor manera que un se la podia agafar, especialment en ambients com els que es movia: burocràtics, plens de tasques a voltes inútils, a voltes estúpides, altres amb excés de responsabilitat i altres amb menyspreu per les persones.

Tenia clar qui era i el què volia: viure tranquil. La filosofia del "jo no et putejo, tu no em puteges" que jo sempre he volgut dur a terme donant-me cops de cap contra la paret...i fracassant estrepitosament.

L'Albert era prou alt ,corpulent i amb panxa, tot i que darrerament lluía un tors pla com el d'un atleta.

Anava guarnit  d'una manera molt característica d'ell; l'estil Albert: texans tronats i camises amples a voltes adornades amb una ermilla del any de vés a saber...segur que feia segles que no trepitjava una botiga de roba, si més no per ell,  o si ho feia, anava a la "moda" de temps pretèrits...però tampoc necessitava adornaments, ni ell ni la seva personalitat.

Erem companys de feina dins d'aquell cau de bojos, però quan va arribar ell, feia poc  que jo m'havia traslladat a un recinte allunyat del seu i del "poder" nesfast que regnava en aquells temps. 

Ell ocupava doncs, una taula al bell mig de l' espai diàfan i perillós on  sovint s'hi cridava i bramulava. 

I l'Albert tranquil (tranquil?)

I l'Albert seré (seré?)

El primer cop que vaig anar a parlar amb ell, una vegada va estar instal·lat a la seva taula, vaig veure que tenia com a fons de pantalla de l'ordinador una noia extraordinariament bonica, i vaig pensar que era la seva dona, de jove. En preguntar-li "qui és aquesta preciositat?" em va respondre orgullós "la meva filla, bé, meva meva..." i llavors vam riure perquè estava clar que una cosa tan maca com aquella romandria ben poc temps la nena dels ullets del seu pare...

Ella ens somreia mirant directament a càmera, amb els seus cabells llisos morens, el rostre d'aspecte saludable llepat pel sol i  uns ulls brillants plens d'il·lusió. Tenia aquella mirada d'estar en el moment de pensar que tot és possible, què encara tot sembla possible. Recordo que portava una samarreta de ratlles...

Caminava d'una manera especial, l'Albert, que després vaig saber que era una coixesa provocada pel mal que patia, la·gota.

La veu, enrogallada pel fum, per les històries i, per haver treballat des dels setze anys en aquell cau d'aspecte ombrívol.

L'Albert i les seves grans mans.

L'Albert i les seves barbes rinxolades.

L'Albert i els seus raonaments esbojarradament sensats i estrepitosament calmats. 

L'Albert.

Tot i que no erem de quedar sovint- erem tan diferents, per edat , per experiències, per gustos, per...-.vam connectar. 

L'Albert i la seva obertura al món

Quan vaig canviar de feina em va dir que em vindria a veure...

i dit i fet. 

El vaig portar al "meu" bar dels "xinus", amb u. Els xinesos que serveixen una truita de patates semibullides gruixudisima (de les seques, que s'esmicolen en bocinets en intentar tallar-les), unes tapes oliades i un café  tan infectes com a la resta de bars manolos de la zona propera a la feina. Caus amarats de fum dels quals en surts com si acabessis de passar una nit boja però sense cap dels beneficis d'aquesta darrera.

Aquell dia, l'Albert va prendre una cervesa  i jo un flam perquè havia estat malalta feia poc i tenia l'estòmac fet un nyap. Els xinus no tenien iogurts.

Això fa que recordi gairebé exactament que va ser fa gairebé un any, just després del meu aniversari, nit boja inclosa, ja que després de celebrar-lo vaig estar un parell de dies ben ben malalta amb l'estomac regirat i febre molt alta. Un d'aquells cops en que penses que te'n vas...però no, et quedes ben quedat i ancorat.

Encara no fa un any...

Més endavant va tornar a venir-me a veure, aquest cop  si que vam poder compartir unes tapes infectes d'aquellles dels xinus amb u, que ves a saber quan temps portaven preparades i quan fum havien empassat. Tapes amb pedigree, tapes amb solera; jo un café i ell una birra...

Ja no ens varem veure mes...vam anar-nos enviant missatges fins que un dia, als voltants de novembre  vaig rebre una trucada de la Manoli, la secretaria de la meva anterior feina, aquella on es cridava tant. Em va explicar l'ensurt de l'Albert.

Després de l'ensurt, l'Albert i la seva barba blanca es van girar com un mitjó. 

Va començar a menjar-ho tot sense sal. Adeu a les tapes infectes o afectes,  bybye birres amb alcohol, bye bye fum, adeu a les "comoditats" del transport públic, hola a les llargues caminades atravessant la ciutat.

I un dia em va venir a veure, fa poc temps . Va aparèixer per sorpresa i quan vaig aixecar el cap i vaig veure desde el vidre del despatx la seva testa blanca em vaig refer tota de cap a peus. Aquest cop vam compartir esmorzar: jo un suc de taronja i ell una cervesa sense alcohol, al bar de la feina.

Em va explicar i desexplicar, de la seva manera alegre i despreocupada, però a l'hora intensa els seus darrers temps, la seva situació, els seus sentiments. Sempre tot de forma tant diàfana. Sempre tot tant "Albert".

Mai no l'havia vist tant bé. Lluia un aspecte immillorable. Era l'Albert de sempre però en fase òptima. Sense panxa, amb un to de pell envejable, que anava arreu caminant i feia esport moderat.

En definitiva:  un Albert renascut i renovat

Per fer-lo riure -però de debó-jo li deia que era el meu "muso" , que li faria una fotografia, li muntaria un pedestal, com si fos una verge o un deu i me'l posaria a la feina, com a inspirador de la meva vida, com a protector de mals esperits i com a referent racional que m'allunyes de les meves rauxes impulsives.

i ell reia, és clar

i quin riure, el de l'Albert. Un riure amb barba blanca, no es qualsevol riure, sabeu?

Malgrat tot l'Albert era prou jove, cincuanta i escaig, encara havia de donar molta guerra.

Encara recordo com, després d'una semana pensan-t'hi, ahir vaig trobar el moment ideal per fer una cosa que MAI faig: trucar-lo des de la feina. Ara hi veig un senyal, com fan les dones grans o els desesperats... Feia poc que tornava a treballar i ens havia enviat un mail informant-nos-en a tots els amics, entre els quals jo tenia el plaer de ser-hi inclosa....

I ahir, ahir ,collons, el vaig trucar. Fins que no vaig dir aquest "collons" no em va reconèixer." Ostres, Roser!"

i vam riure, i em va explicar les novetats, i que es trobava tant bé i que ara la vida era tota una altra cosa i patatim patatam

i que , "nena, t'he de venir a veure però ara no puc menjar res, ostres, quina merda, tot sense sal, tu!"

"tranquil, Albert, ja trobarem alguna cosa que puguis jalar...ja buscare un lloc ben sa....!"

Adeu Albert!

Adeu maca!

I després ens vam enviar uns missatges fen conyetes i en tinc un parell més que avui no m'he vist en cor d'obrir...

L'Albert, penjava d'un fil, i unes hores més tard el fil es va trencar i amb ell se'n va tant...

A l'Albert li agradava el Forges

A l'Albert li agradaria que em poses ben guapa per acomiadar-lo i això es el que penso fer demà.

 

Temps estranys

a vueltas con el arroz

Un cop més, tres llunes d'arrós, hidrats i flams 

i un sol de gelatines

dijous tot haurà passat

o no...

Per dormir, una mica més de Mishima:

"Hacía tan sólo una hora que se había acostado. Aún le debía bastantes horas de sueño al día siguiente. Buscaba en su mente una esperanza que justificase este mañana. Cualquier esperanza, por pequeña o trivial que fuese, bastaba. Sin esto, ¿quien podría vivir hasta mañana? Algún remiendo que estaba por hacer, los billetes para el viaje de mañana, el poco sake que quedaba en la botella para proporcionar el sustento líquido de mañana; no era posible enfrentarse al alba sin antes ofrecerle todo esto al día que anunciaba.

Pero ¿qué tenía Etsuko para ofrecer? Sí, por supuesto, dos pares de calcetines, uno azul y otro marrón. Este regalo para Saburo era todo el significado que tenían para Etsuko las próximas veinticuatro horas. No era religiosa, pero, igual que las mujeres devotas, hallaba en la vacuidad de sus esperanzas el más puro de los significados. Se asió a estas débiles cuerdas, una azul y otra marrón. Gracias a ellas pendía ese globo imposible, manchado de barro, oscuro como boca de lobo que era el mañana, sin saber ni preocuparse de adónde la llevaría. La base de su satisfacción era no pensar en las cosas. Ésa era la razón de su existencia. "

Yukio Mishima

Sed de amor

Les sessions del ferro em permeten descobrir coses com aquesta: 

"El sentimiento de liberación debería contener un fortificante sentimiento de negación en el que no se negara la misma liberación. En el momento en que un león cautivo se escapa de la jaula, posee un mundo más amplio que el león  que sólo ha conocido la selva. Mientras estaba en cautividad, sólo había dos mundos para él: el mundo de la jaula y el de fuera de la jaula. Ahora es libre. Ruge. Ataca a la gente. Se la come. Sin embargo, no está satisfecho, porque no hay un tercer mundo además del de la jaula y del de fuera de la jaula."

Yukio Mishima. Sed de amor

i la càmara nova em permet fer proves com la mostra d'adalt: plantes fosilitzades: sabeu de quina planta és tracta?

i un més...

Un altre any!

No se per què però sospito que aquest serà diferent, com ja va ser l'altre

un any de canvis per bé o per mal

d'esforços i de tossuderies...

Sempre m'han agradat els imparells

Que tingueu unes felices passades de pàgines, uns pensant en l'art, d'altres en construccions magnífiques i altres esmolant l'arquet

jo per la meva banda, vaig afilant l'objetiu i deixant-me endur per un munt de coses de somniatruites!

A la ciutat xinesa

Avui he anat a veure A la ciutat xinesa, una exposició que volia veure però que m'anava reservant per a més endavant. Gràcies a que no he trobat aparcament per a la bici he decidit tornar al barri i anar al CCCB a fer-ne un primer tast. Un cop més, el destí ha estat generós amb mi :)

L'exposició, com gairebé tot el que programen al CCCB, paga la pena. És llarga i mereix ben bé una segona visita, que penso fer properament ja que no he tingut temps literal - tancaven portes!- de veure-la tota i encara menys de gaudir-la en plenitut. Tot i això la primera cata és excel·lent. De fet, volia esperar al segon visionat per poder-vos-la explicar més acuradament però no em puc resistir a explicar-ho avui mateix! :) 

L'exposició es vertebra entorn diversos eixos principals: d'una banda, es prenen com a referència les principals ciutats xineses: Xian, Chongquin, Canton, Xangai, Suzhou i Beijing per explicar la transformació soferta per aquest vast imperi, tant de d'un punt de vista històric com ideològic, cultural, social...; també es prenen com a elements clau per explicar la cultura xinesa els seus referents bàsics, els elements: terra, aire, l'aigua , el feng shui, la familia, l'escriptura, la barreja entre l'esoterisme, les creeces i l'arquitectura; l'arquitectura i l'escriptura, etc...

Són tots aquests, elements els que van dibuixant una societat que està canviant a un ritme vertiginós i que té per nosaltres l'encant de l'exotisme ara ja força proper per qüestions d'immigracions globals, però que  continua siguent encara  la gran desconeguda per a occident.

L'element aquífer pren una especial presència tan per la propia geografia del país com per les circumstàncies climàtiques que l'amanyaguen: veiem imatges d'innundacions espectaculars...l'aigua com a font de vida i com a problema. Es fa especial èmfasi, és clar, en la construcció de la macropresa de les tres gorgues i sobretot les conseqüències que ha tingut i segueix tenint sobre la població. Totes les llars, botigues, negocis...tot el que ha estat graffitejat amb el símbol xinés de "destrucció"...

Les persones que han de deixar la seva llar per sempre, fins i tot destrossar-la; la gent que es queda de cop i volta sense adreça per a donar als seus estimats que viuen lluny. Les families separades, les històries inconcluses per culpa de la presa, d'un govern, d'una ideologia, d'un futur, del deu per cent d'energia del país, de...

La contaminació.

Aquesta obra faraònica ja s'ha pogut veure ja reflectida a diverses pel.licules, tant del BAFF (Naturaleza muerta), com a Manufactured Landscapes, pel·lícula de la qual us en vaig fer referència fa temps  en el meu blog i que torno a recomanar novament i segur que sorgiran moltes més obres que en faran referència, tant és l'impacte que ha suposat per aquest tall de món.

També hi tenen importància altres elements: la mateixa escriptura amb ideogrames, tan diferent a l'occidental, fins i tot posa en funcionament parts del cervell en el seu aprenentatge, diferents de les que podrem emprar nosaltres. És ben curiós veure una màquina d'escriure xinesa... més curiós encara seria veure com algú l'empra. Deixant de banda aquestes qüestions, és evident la bellesa d'aquesta escriptura, parlant purament d'estètica. Clar que els caràcters utilitzats per escriure em solen agradar, sigui la llengua que sigui, només que en el cas de d'alfabets aliens es veuen a més dotats d'un plus de misteri que arrodoneix la curiositat sensual de qui els observa...

També hi té una importancia cabdal l'arquitectura,  les obres magnes construïdes per milers i milions d'obrers xinesos, l'evolució dels sistemes constructius, la modernitat insultant i futurista de l'actualitat. Ridley Scott no s'equivocava. (Blade Runner també mereix una repassada). Trobem maquetes de temples (per cert, algunes una mica malmeses), alguna estel·la, i alguns altres elements que us mostro tot seguit. 

No us vull espatllar la visita a l'exposició ni aixó preten seguir fil per randa el que he vist -tampoc podria fer-ho encara que volgués-però si us vull apuntar quatre coses més.

L'exposició va combinant fotografies, totes amb interès documental i algunes a més, d'una gran bellesa visual i compositiva; audiovisuals curtets que expliquen situacions i mostren per exemple tot el proces de construcció de la presa de les tres gorgues i fins i tot opinions polítiques al respecte (o una entrevista amb un portejador); i també s'hi afegeixen (gran idea) cinc curts d'uns 20 minuts cadascun repartits per cada zona expositiva. Cadascun ubicat en una ciutat diferent. Jo només n'he pogut veure dos (el primer estva espatllat i pel segon he fet tard!) i tornaré a veure els que em queden pendents! Mitjançant aquets curts encara et fas més a la idea de com és la part de la Xina que et mostren, com viu la gent, com es mouen, parlen i mengen

i fumen

i beuen

com estimen

Us he de recomenar, sobretot un audiovisual d'uns set minuts que consiteix en una compilació de grabacions de diferents èpoques de la Xina, emeses amb una música de fons que es va accelerant i amb ella, les imatges ...a mesura que avança la història, es revoluciona la música. 

Hi apareixen bombarders, Mao, masses, monuments, arquitectures, ...fins arribar a la Xina estressada de neons ultramoderna d'avui dia.

Impactant. Per no perdre'n ni un tros. Segur que a la Lin i al Rib els agradarà. Fa per ells.

I com sempre que es parla de la Xina, la massa impera. Masses humanes, obres mastodóntiques, massa en estat pur, milers, milions, formigues... 

Intentaré recomanar l'exposició a bar dels "xinos" on vaig a esmorzar, però no se si m'entendran...