Entrades

domingo, 29 de enero de 2012

NADA


Naces, creces ...crecer es difícil, para unos más que para otros. A algunos nos costó crecer, nos cuesta, simplemente. Cada día es una pequeña o gran lucha, una victoria en un mundo hostil la mayoria de veces, no porque lo sea, sino porque así lo sentimos.
Crecemos y mientras tanto tenemos trabajos, amigos o presuntos, parejas que nos dan la vida y nos la quitan, pérdidas irremediables que no se curan con el tiempo, pese a lo que digan.
Y a veces, te paras a pensar y echas cuentas: los trabajos, los amigos, las parejas, la familia...y ves lo que tienes

Y lo que tienes es...nada

Y te das cuenta de que a algunos aún les cuesta más eso que a ti te fue dado. Les cuesta mucho más, porque cada día es una enorme lucha, cada momento puede ser una catastrofe, todo el mundo les es hostil. Siempre. Y tu les fallas, porque estás del otro lado, del lado que permite juzgar y disponer del pensamiento de otros.

Y qué haces cuando tu no tienes nada pero ves que alguien no tiene ni la nada

Quiero derecho a la nada escogida para todos!
Quiero que tenga su nada o su todo
Quiero que mi niño tenga futuro. Quiero que no sufra.


jueves, 15 de septiembre de 2011

martes, 9 de agosto de 2011

viernes, 6 de mayo de 2011

Owen Pallet i Nacho Umbert


#65.1 - Final Fantasy - Pour Light is spent per lablogotheque


Dimecres 4 de maig de 2011. Fa un munt de temps que tinc les entrades per tornar a veure Owen, veure'l i sentir-lo (no pas, escoltar-lo, sentir-lo, sentir -lo!) ;-) des que vaig saber que venien ell i el seu violí endollat.

No decep, el sento, i crec que ens passa a tots els que estem allí, uns quants, no massa, però molt entregats. Ens agrada tant que no volem deixar marxar l'Owen i el fem sortir tres cops a fer bisos, uns bisos generosos i macos com ell.

Ja no és tant nen, l'Owen. Segueix tenint aspecte infantil però se'l veu més madur. Canta com un àngel dins del seu ampli registre tonal (heu provat d'imitar-lo?). Interpreta algunes cançons sol, acompanyat pel violí i teclats i el seu famós pedal amb el que grava en directe i repeteix la melodia a l'infinit...i a sobre hi toca noves notes ; en la resta del concert es fa acompanyar per un bateria i un guitarra. El guitarrista, a més, fa veus en algunes cançons. Ens explica que està provant aquests dos músics, que aquest és el segon cop que toquen i que valorem això, que estan en prova, a l'hora de "clap your hands". ;-)

També ens demana disculpes, entre cançó i cançó per un suposat desafinament del seu violí...diu que sona com si fos xinés (i mentre ho diu, el pren i li arrenca les notes estranyes que fan els xinesos en tocar aquella mena de violí oriental que utilitzen).
Es veu que el seu violí va caure mentre estava desat sobre els teclats i se li va obrir la panxa...ens comenta que és molt car arreglar-lo!

Ara, cada cop que el desa sobre un extrem dels teclats per canviar d'instrument, ho fa amb molta cura i delicadesa, com si es tractés d'un nadó mooolt fràgil....

Owen ens emociona i ens regala antigues cançons: Took two years to break my heart, Many lives...i les noves: E is for the Estranged, i les altres molt canyeres amb un bateria que m'entusiasma i que li dona moltíssima força. Un Owen que ens continua embruixant amb el seu violí clàssic combinat amb l'electrònica i els seus crits al violí de tant en tant.

Això em recorda com els grans ho són molt més en directe i com l'evolució natural d'un artista genial només pot ser més genialitat encomanada a qui l'acompanya.
Em miro la gent que assisteix al concert de tant en tant. Tothom sembla tan embadalit i competrat... Feia temps que no ho veia, això.

Adoradors de la música.

Penso que si fes pel·licules li encarregaria fer la banda sonora a Owen. Potser, fins i tot, primer li demanaria que s'inventés la banda sonora i després, en faria una pel·lícula.

El deixo pel final del meu escrit però no dels meus pensaments: Nacho Umbert, que va obrir el concert d'Owen. Res de teloner: obridor de camins. Tots ens el vam escoltar embadalits i en silenci.
He de reconèixer que tot i la seva trajectòria no l'havia sentit mai; tampoc el coneixia.
Va ser un gran descobriment. Aquest noi llarg i suau, acompanyat d'una viol·loncelista l'Anna Carner, que també hi posava les veus i hi donava, amb les cordes, l'ànima.

Les lletres, històries narrades amb veu senzilla i paraules properes, em passaven pel cap com si es tractessin de projeccions.
M'encanta i em sap greu que s'acabi. A tothom li sap greu. Quan li demanen bisos ens diu amb un somriure d'ulls (verds?) "aquesta no es la meva nit" i se'n va humil, i deixant una estela de sentiments, un camí de sorra a l'estiu, la via làctea pel camí.

Hi fa fred, al Bikini, però el caldeges tu.

Penso que he d'anar a més concerts, recordo com m'emocionen, que em fan feliç, que em fan sentir que la vida paga la pena.
Recordo com les cordes em toquen la part més íntima
Ploro amb Nacho Umbert.

viernes, 11 de febrero de 2011

EGIPTE!

Egipte, el futur és vostre!!
que no us el torni a treure ningú!

Quins records en pensar en el Caire, olors, sorolls constants, la ciutat no dorm. No puc ni imaginar la voràgine d'ara, ni com esdevindrà demà. Imagino una festa constant, crits i alegria...M'agradaria tant ser-hi, veure-ho, viure-ho...
Recordo el kochary que ens va semblar caviar, el caos cairota, les botigues sempre obertes i plenes a vessar, la pastisseria -tan bona!-, aprop de Tahrir, el bar amb terrasseta de l'hotel ? , la imatge del ja ara antic Hosni arreu, arreu , arreu... les noies tapades de cap a peus amb vestits ben arrapats al cos i de colors vibrants, aquells ulls grisos d'escriva assegut dels cairotes bells, les mòmies, el ramadàn, les mesquites, el caos, caos , caos, el pa infladet de pita,
la posta de sol al Nil,
les cosetes fregidetes que ens vam menjar voltant pel casc antic, els narguiles, les dones que em van escridassar a la mesquita, la pau que s'hi respirava
les espatlles tan amples dels nubis
la calor sufocant
els peixets del blue hole
el meu cabell llis
els temples
els meus primers jeroglífics
el museu egipci, tan deixat, tant ple de tresors, tan inabastable
les momies malmeses
la sortida de sol al Sinaí
els coixins de Dahab i el trajecte amb jeep atrotinat
els vaixells constants
els avions amb hèlix
Aswan
coca cola pepsi cola
barsssa
arabiya?

Ho recordo tot com si fos ara, com si fos etern
sort als gipsian pipol, com es diuen a si mateixos
la mereixen

lunes, 31 de enero de 2011

Líriques perdudes, dictadures vàries

Mals temps per a la lírica i per a tot en general.
Mentre escolto Boba acluco els ulls pensant en Egipte, els sorolls incessants del Caire, i la posta de sol al Nil.
Voldria ser-hi.
Sort

martes, 21 de diciembre de 2010

Yo también...i tu?

Que será
Lo que buscas en tu soledad
Lo que tu suspiras no tener
Lo que no te puedo dar

En el mar
Todo es turbio cuando hay temporal
El oleaje no te deja ver
Que la orilla esta al llegar

Yo también
Tengo suelos en mi corazón
Yo también
Me enamoro sin explicación

Yo podría hacer que se parara el mundo
Si tu me dejaras tan solo un segundo
De tu amor
Mi amor es tan profundo

Yo conseguiría la mejor estrella
Yo te la daría por ser la mas bella amor

Yo podría darte todo el universo
Todo el universo para mi es pequeño
No lo ves
Si tu no estás
No puedo

Nadie más que yo podría iluminarte
Hacer que te sintieras como nunca antes amor

Quien será
Quien despertará tu palpitar
A quien entregarás toda tu luz
A quien decidirás amar

Yo también algunas noches lloro sin cesar
Yo también se que te podría enamorar

Yo podría hacer que se parara el mundo
Si tu me dejaras tan solo un segundo
De tu amor
Mi amor es tan profundo

Yo conseguiría la mejor estrella
Yo te la daría por ser la mas bella amor

Yo podría darte todo el universo
Todo el universo para mi es pequeño
No lo ves
Si tu no estás
No puedo

Nadie más que yo podría iluminarte
Hacer que te sintieras como nunca antes amor