#65.1 - Final Fantasy - Pour Light is spent per lablogotheque
Dimecres 4 de maig de 2011. Fa un munt de temps que tinc les entrades per tornar a veure Owen, veure'l i sentir-lo (no pas, escoltar-lo, sentir-lo, sentir -lo!) ;-) des que vaig saber que venien ell i el seu violí endollat.
No decep, el sento, i crec que ens passa a tots els que estem allí, uns quants, no massa, però molt entregats. Ens agrada tant que no volem deixar marxar l'Owen i el fem sortir tres cops a fer bisos, uns bisos generosos i macos com ell.
Ja no és tant nen, l'Owen. Segueix tenint aspecte infantil però se'l veu més madur. Canta com un àngel dins del seu ampli registre tonal (heu provat d'imitar-lo?). Interpreta algunes cançons sol, acompanyat pel violí i teclats i el seu famós pedal amb el que grava en directe i repeteix la melodia a l'infinit...i a sobre hi toca noves notes ; en la resta del concert es fa acompanyar per un bateria i un guitarra. El guitarrista, a més, fa veus en algunes cançons. Ens explica que està provant aquests dos músics, que aquest és el segon cop que toquen i que valorem això, que estan en prova, a l'hora de "clap your hands". ;-)
També ens demana disculpes, entre cançó i cançó per un suposat desafinament del seu violí...diu que sona com si fos xinés (i mentre ho diu, el pren i li arrenca les notes estranyes que fan els xinesos en tocar aquella mena de violí oriental que utilitzen).
Es veu que el seu violí va caure mentre estava desat sobre els teclats i se li va obrir la panxa...ens comenta que és molt car arreglar-lo!
Ara, cada cop que el desa sobre un extrem dels teclats per canviar d'instrument, ho fa amb molta cura i delicadesa, com si es tractés d'un nadó mooolt fràgil....
Owen ens emociona i ens regala antigues cançons: Took two years to break my heart, Many lives...i les noves: E is for the Estranged, i les altres molt canyeres amb un bateria que m'entusiasma i que li dona moltíssima força. Un Owen que ens continua embruixant amb el seu violí clàssic combinat amb l'electrònica i els seus crits al violí de tant en tant.
Això em recorda com els grans ho són molt més en directe i com l'evolució natural d'un artista genial només pot ser més genialitat encomanada a qui l'acompanya.
Em miro la gent que assisteix al concert de tant en tant. Tothom sembla tan embadalit i competrat... Feia temps que no ho veia, això.
Adoradors de la música.
Penso que si fes pel·licules li encarregaria fer la banda sonora a Owen. Potser, fins i tot, primer li demanaria que s'inventés la banda sonora i després, en faria una pel·lícula.
El deixo pel final del meu escrit però no dels meus pensaments: Nacho Umbert, que va obrir el concert d'Owen. Res de teloner: obridor de camins. Tots ens el vam escoltar embadalits i en silenci.
He de reconèixer que tot i la seva trajectòria no l'havia sentit mai; tampoc el coneixia.
Va ser un gran descobriment. Aquest noi llarg i suau, acompanyat d'una viol·loncelista l'Anna Carner, que també hi posava les veus i hi donava, amb les cordes, l'ànima.
Les lletres, històries narrades amb veu senzilla i paraules properes, em passaven pel cap com si es tractessin de projeccions.
M'encanta i em sap greu que s'acabi. A tothom li sap greu. Quan li demanen bisos ens diu amb un somriure d'ulls (verds?) "aquesta no es la meva nit" i se'n va humil, i deixant una estela de sentiments, un camí de sorra a l'estiu, la via làctea pel camí.
Hi fa fred, al Bikini, però el caldeges tu.
Penso que he d'anar a més concerts, recordo com m'emocionen, que em fan feliç, que em fan sentir que la vida paga la pena.
Recordo com les cordes em toquen la part més íntima
Ploro amb Nacho Umbert.
