martes, 21 de diciembre de 2010

Yo también...i tu?

Que será
Lo que buscas en tu soledad
Lo que tu suspiras no tener
Lo que no te puedo dar

En el mar
Todo es turbio cuando hay temporal
El oleaje no te deja ver
Que la orilla esta al llegar

Yo también
Tengo suelos en mi corazón
Yo también
Me enamoro sin explicación

Yo podría hacer que se parara el mundo
Si tu me dejaras tan solo un segundo
De tu amor
Mi amor es tan profundo

Yo conseguiría la mejor estrella
Yo te la daría por ser la mas bella amor

Yo podría darte todo el universo
Todo el universo para mi es pequeño
No lo ves
Si tu no estás
No puedo

Nadie más que yo podría iluminarte
Hacer que te sintieras como nunca antes amor

Quien será
Quien despertará tu palpitar
A quien entregarás toda tu luz
A quien decidirás amar

Yo también algunas noches lloro sin cesar
Yo también se que te podría enamorar

Yo podría hacer que se parara el mundo
Si tu me dejaras tan solo un segundo
De tu amor
Mi amor es tan profundo

Yo conseguiría la mejor estrella
Yo te la daría por ser la mas bella amor

Yo podría darte todo el universo
Todo el universo para mi es pequeño
No lo ves
Si tu no estás
No puedo

Nadie más que yo podría iluminarte
Hacer que te sintieras como nunca antes amor

martes, 14 de diciembre de 2010

Instruccions:
escoltar això: http://www.youtube.com/watch?v=ieIMJSK7Jpg
mentre es llegeix atentament la lletra.
deixar-se endur...per el silencio oscuro de tu frente
i perdre's per el museo de la escarcha...

Enrique


Fa un cert temps em van entrar a casa. Van esbotzar la porta i en arribar del cinema m'hi vaig trobar un gran caos: la meva roba menuda tota remenada i escampada per terra, els calaixos oberts, les capsetes que contenien peces per a fer bijuteria trencades, i les peces, tan petitones i de mil colors brillants vessades arreu...Tenia poca cosa de valor i se la van endur.

El que més greu em va saber que em prenguessin van ser les càmeres: la meva primera i de moment única reflex analògica, amb la que vaig aprendre que posant-hi fe i obrint el diafragma es podia enfocar i desenfocar...una camareta minúuuuuuuuuuscula que no valia res però que em van regalar al... bocatta! i que dibuixava unes fotos extranyísimes (la digital, la que m'havia regalat el pare es va salvar de la crema! com un designi diví, l'havia dut a arreglar com a record sentimental quan ningú en donava un ral) i sobretot, vaig anyorar un reproductor de cds que estava avariat però que contenia un recopilatori de Rockdelux de l'any...2005?...on hi havia, entre altres, aquesta mateixa cançó que avui no paro d'escoltar. Fa temps que cercava aquesta versió per internet, aquesta i no la del disc Omega. Aquesta, amb la veu de dona -la seva filla?- , aquesta on no segueix el poema i se'n va. Aquesta amb els 4 ai, ai , ai aaaai, desgarrats....
ai, Enrique
ai
ai
ai
ai





lunes, 20 de septiembre de 2010

Eels... :-)


Arribo de viatge. Un viatge senzill i curt, no us creieu pas, però suficient per no estar el dia, per estar tant poc al dia com per no haver-me assabentat que venien els meus estimats Eels a Barcelona! El Mr. E i la seva banda!!!!

Entrades exhaurides.

Frustació seguida de cerca de solucions de tota mena. Després d'estúpids fracassos internautes i gràcies a l'ajut de Mr. P. aconsegueixo no una sino dues entrades per a gaudir del show. No m'hagués perdonat mai no ser-hi!!!!

Mark Oliver Everett surt a l'escenari fet un pintes: amb un mono de mecànic blanc impolut, una barba espessísima de talibà, ulleres de sol calades i sobretot un curiós mocador estampat blau i blanc al cap, cordat amb un nus al clatell. Només distingim lleument el nas, de la seva fesonomia. Té un aspecte certament inquietant.
Mark és molt menys alt del que imaginava, o si més no això sembla en comparació amb la resta de la banda. I és molt i molt prim! el veig fràgil i delicat amagat rera tota la parafernàlia estranya dels vestits...
La resta de la banda llueix també una barba generosa, s'amaguen rera ulleres de sol i van encorbatats.

El concert em sorprén. És molt més canyero del que esperava; jo sóc sobretot "especialista" en Blinking lights and another revelations, tot i que escoltant Hombre Lobo ja es veu per on van els nous trets. Els Eels donen canya. Malgrat el so no és maravellós, tant ens és, als fans entregats, que som tots els que estem allí.
Toca una versió del seu I like Birds que passa de ser una flor delicada a una bomba a punt d'esclatar. Donen canya, molta canya. Toquen la sexy Fresh Blood que tant m'agrada. De tant en tant es posen tendres com quan entonen Spectacular girl...

M'impressiona la veu de Mark, és com als discs però millor: tremenda, greu, fosca, infinitament masculina i sexi i rrrrrasca! Udola com ningú...
Reconec els acords típics de la banda (que deuen ser imaginats per Mark, més que res, perquè són de ja fa un temps i la banda ha anat canviant de components) tocats per el nou membre del grup, un noi alt i prim que em recorda algú que vaig conèixer.
Mark es fa canviar la guitarra a cada cançó. Admiro la destresa del camàlic que li du amb rapidesa i eficàcia l'instrument que pertoca en cada ocasió. Només una vegada, Mark deixa de banda la guitarra i fa anar una maraca estranya i sintètica.

També cedeixen, per un cop, protagonisme a un bateria que embogit, toca com ningú mentre entona una cancó, o més aviat, la crida..

Disposen d'energia i vida, i m'encanta que siguin així, vesteixin així i siguin simpàtics.
Mark assaja algunes paraules en Spanish. Amb prou feines se l'enten. Fa brometa en presentar, ja en un anglès ben americà, els membres de la banda. Trobo que té un sense of humour molt nordamericà i això em sorpren.
M'esperava un home amb vestit i amb corbata. Amb ulleres (de llegir) de pasta, seriós, contingut, més aviat british o canadenc turmentat. Res a veure amb el que va ser!

Cap al final, versionen Summertime però amb molta marxa; la gent de primera fila deixa de ballar embogida. Crec que es senten perduts i no la reconeixen. Clar que jo tampoc vaig reconèixer una canço que per cert, em va encantar, i que vaig sentir a dir a algú que era una "versión de...". I em vaig quedar amb les ganes.

Ens llencen uns objectes embolicats amb força. Jo, tot i que en vull un, m'aparto com genèticament programada per esquivar un projectil perillós. Són...polos de taronja! El noi del costat, que n'ha pescat un, n'ofereix a tota la parròquia del voltant. Rebutgem però ens fa gràcia l'ofreriment col·lectiu.

Acaben de tocar. Els que hi som en volem més, molt més i aplaudim a fons, conscients que no ens pot deixar penjats. Surten: una cançó de regal. Marxen. Tornem a repetir la jugada. Ens donen una sola canço. Els trobo garrepes però recomfirmo el meu amor.

I tot això em porta a cercar més d'Eels, i a descobrir que els agrada fer versions i que Mark canta Can't help falling in love with you com ningú.
Que la vida desgraciada de Mark encara ho és més del que sabia, que és un pel més gran del què pensava, i que el seu pare fou un reputat científic, el primer que va proposar la teoria dels universos paral·lels a la física quàntica.

Em quedo amb les ganes de veure't els ulls i confirmo el meu amor per vos

Ugly love és una de les meves preferides. Delicada, tendra, preciosa...


viernes, 25 de junio de 2010

BOB

No va tocar Stuck Inside of Mobile with the Menphis Blues Again...però va ser fantàstic, anyway, digui el que digui la premsa...
La foto, dolentissima però prova de que hi vaig ser ;-)

i aquí va el per què de l'odi de la premsa:

lunes, 21 de junio de 2010

Nietzche

I els que no podien sentir la música es pensaven que els que veien ballar estaven bojos.

(aigua de Granada, un dia moooolt fred però asolejat)

martes, 11 de mayo de 2010

Rufus Wainwright

Vinc de veure a Rufus, un cop més.
Un concert de primera fila, on l'he vist. Al seu escenari ideal: l'ópera. Un concert en dues parts, dos temps. El primer preciós, fosc, sagnant, intens. M'ha emplenat de llàgrimes i tristesa. M'ha remogut no tan vells records que comparteixo amb ell...m'ha recordat que les ferides romanen encara obertes. M'ha recordat també, que lluny d'haver avorrit la seva esplèndida veu, per un abús d'oïda...em segueix emocionant tant o més que al principi.
Un privilegi tenir-lo tant a prop.

Segona part plena de vida, de les seves cançons ja de sempre. Alegres i retallades, literalment, pels seus comentaris juganers i sospito que un xic enfadats amb certa premsa que el malinterpreta.
Piano extraordinari, dues hores i mitja d'intensitat...

He recordat el primer cop que el vaig escoltar: Complainte la Butte i que estrany em va sonar el seu nom. Com em vaig enamorar completament d'una veu sense posar-hi cara i com en assabentar-me que venia a Barcelona, per primer cop i a l'Apolo, vaig còrrer a comprar les entrades. Erem poquets els que ho vam presenciar.

i avui tot un teatre ple de gom a gom....

No words.