domingo, 23 de noviembre de 2008

FABCHANNEL.COM

Fa dies que tenia el link guardat...i no me'l mirava.
Avui l' he començat a explorar i mentre em barallava amb la nova càmara (uf!) he posat el concert de Damien Rice al Paradiso. 
I m'han entrat ganes d'anar a aquesta sala d'Amsterdam
i de compartir això amb vosaltres
i de provar d'enganxar un concert al blog
i de...
petonejar tothom!!!!!!!!!!!!! ;)

Mireu, mireu, flipareu!

jueves, 20 de noviembre de 2008

sábado, 15 de noviembre de 2008

GOMORRA

Ahir vaig anar a veure Gomorra una mica de casualitat, sense saber massa el que anava a presenciar. El destí, un cop més, havia jugat les seves cartes i com sempre passa les coses importants provenen de l'atzar o això sembla...
Coneixia el tema que tractava la pel·lícula però no m'hagués esperat mai veure el que jo i unes sis persones més, a tot estirar, vam presenciar en aquella magnífica sala prop del mar, en un dia tan fred i gèlid com el d'ahir. Hi vaig arribar esbufegant després d'una carrera amb bicicleta que els meus pulmons encostipats gairebé no van suportar. I també després d'una cita cancel·lada a darreríssima hora (he d'agrair al cancelador de cites que em permetés veure aquest film, que d'altre manera segurament m'hagués passat desapercebut :).

La pel·lícula tracta de la Camorra (d'aqui el joc del nom del títol) o El Sistema, tal i com l'anomena la gent de Nàpols (el terme Camorra només l'usen els periodistes o els "no iniciats").
Es basa en la novel·la que va escriure il bello Roberto Saviano (1979) el 2006 (des d'aleshores, amenaçat de mort) que va esdevenir un best-seller traduit a més de 30 idiomes.

El director romà Matteo Garrone (1968) és qui s'encarrega de donar forma a uns episodis que, de manera pertorbadora, ens van endinsant dins un món tan realista com esfereïdor com és aquest Sistema que ha esdevingut l'empresa més potent d'Itàlia i un dels pilars de l'economia europea que factura uns 150.000 milions d'euros a l'any (el grup Fiat, a tot el món,  factura uns 58.000 milions d'euros...).
  
La potència de la pel·lícula és que no té res a veure amb qualsevol pel·lícula que hagueu pogut veure anteriorment sobre màfies i clans. Aquesta, deixa de banda l'esquema típic d'un film i pren la mirada de documental que ens provoca la sensació constant d'estar mirant pel forat del pany els diferents personatges (mostra els diversos camps on actua El Sistema: empreses d'eliminació de residus tòxics; la confecció i l'alta costura; el finançament dels clans; el reclutament de nens per als seus negocis; el tràfic d'armes; la prostitució; els barris dormitori, etc.) i com la corrupció, la por profunda i la misèria està instal·lada dins aquesta gent, les seves cases, la decadència, la potència d'una xarxa que com una teranyina envolta i devora tot el que troba al seu pas amb el beneplàcit d'executius encorbatats i de la resta del món, cec per voluntat pròpia o imposada.
Aquest "tot" que engoleix El Sistema arriba a intoxicar part del planeta i a esdevenir el càncer de la societat, aquest cop no en un sentit metafòric, sino literal. 

"El director pasó seis meses en Nápoles preparando el rodaje, "tratando de encontrar el lenguaje" que le permitiera "convertir el libro en imágenes tan reales como la vida que describe Saviano". "Pirandello decía que la realidad puede permitirse no ser verosímil, y que el arte no puede. Una realidad tan inverosímil como la de la Camorra es difícil que parezca natural. Tienes que transfigurarla. Intenté meter una banda sonora, pero no encajaba nada, salvo el sonido que ellos oyen cada día, la música neomelódica napolitana, el ruido de fondo de los programas de Tele 5... Todo lo demás sonaba artificial, le quitaba emoción, era un subrayado banal" (fragment extret d'El País; Miguel Mora, 12/0-/2008) )

Aqui us exposo el que diu el paperet que hi ha a l'entrada del cinema (que sol ser obviable però aquesta és l'excepció que confirma la regla) traduït i amb aportacions meves de tant en tant.
Si teniu paciència per llegir-ho, espero que us agradi i que veieu la pel·lícula. IMPRESCINDIBLE.
Durant els darrers trenta anys, la Camorra ha mort 4.000 persones, més que l'IRA, que ETA, que el terrorisme islamista, que la Cosa Nostra. 
Els nombrosos clans que la integren es reparteixen pel territori densament poblat que abarca les províncies de Nàpols i Caserta, extenent dia a dia el seu regnat enorme i invisible, sobre el que exerceixen un control absolut.

La Camorra no només obté guanys amb el tràfic de drogues i d'armes o amb les extorsions, sino que fa negocis en tots els sectors: construcció, turisme, tèxtils, transports, carburants, distribució alimentària, supermercats, restaurants, botigues, cinemes, bancs. Els immensos beneficis provinents d'aquestes activitats il·lícites es reinverteixen després en nombroses activitats legals que traspassen les fronteres nacionals i van des de Taiwan a Aberdeen. La Camorra fins i tot ha adquirit accions per a la reconstrucció de les Torres Bessones de New York. 
El Sistema compta amb milers d'afiliats que pertanyen a totes les classes socials: metges, empresaris, químics, enginyers, treballadors de la construcció, empleats de la neteja, psicòlegs, amos de botigues de queviures, sastres...Paga també a nens als que "dona treball" com a venedors de drogues, vigilants, "missatgers" i fins i tot com a soldats que passen fàcilment d'adolescents a assassins. A Itàlia, les mafies, segons la Procura Nazionale (fiscalia antimafia) disposen d'un exèrcit d'uns 25.000 afiliats i  uns 200.000 finançadors directes.

Gràcies als seus preus competitius, la Camorra ha aconseguit el monopoli del tràfic de residus tòxics. Durant més de trenta anys, moltes empreses del nord i del centre d'Itàlia, amb la col·laboració de mitjancers vinculats a les empreses de la Camorra, han enterrat els seus residus tòxics al sud d'Itàlia, enverinant terrenys agrícoles, cosa que ha provocat un augment del 20% dels casos de càncer. Si els residus tòxics il·legals manipulats pels clans fossin apilats, es convertirien en una muntanya de 14.600 metres amb una base de tres hectàrees, casi el doble que la muntanya més alta de la terra, l'Everest de 8.850 metres. 

En el sector de la moda, la Camorra controla la producció dels models falsificats, però a més contribueix a la manufactura d'una part oficial del "Made in Italy" més prestigiós, mitjançant una xarxa capilar de tallers il·legals que depenen dels crèdits dels clans. 

Scampia, barri perifèric al nord de Nàpols és el major punt de venda de droga a cel obert del món. Només un clan de la Camorra hi factura diàriament uns 500.000 euros. 
Allí hi va esclatar una "faida" (lluita entre dos famílies del crim organitzat, típica de la Mafia, de la Camorra i de la Ndrangheta, que consisteix en l'eliminació dels membres de l'una o de l'altra per motius de venjança, de control del territori o d'activitats il·lícites) en l'interior d'un dels clans hegemònics que des de febrer de 2004 ha generat dotzenes i dotzenes de morts en poques setmanes. 

Les històries de la pel·lícula s'inspiren en els fets que han succeït i que segueixen succeïnt a barris napolitans com Scampia i a les zones de Casertano. Allí, com en altres llocs, la vida de milers d'homes i dones, molts d'ells molt joves, està condicionada pel poder criminal amb tota la seva violència. 

Banda sonora gens menyspreable: entre altres un tema a càrrec de Massive Attack i una escena memorable ilustrada sonorament per Daniele Stefani . 

Herculaneum de Massive Attack, part de la banda sonora.

domingo, 9 de noviembre de 2008

és pel barri...



Apareixen com bolets, ara pel barri...
Un barri que he anat fent meu, poc a poc. Tan diferent del meu carrer natal...Aquest és ple de brutícia i olors diferents. Pudor de cantonades pixades, de contenidors malmesos. Cardamom, encens i clavegueres a parts iguals. Rates grosses que s'aturen en la nit i fugen espantades. Iaies i moderniquis. Parc temàtic d'alts rossos, rostres d'àngel amb cigarretes a la cantonada.
Sexe en venda amb jeans i bambes...com aquest que s'intueix al costat de la persiana. Venia sexe xocolata a canvi de no se quants...
Ja no es veuen els talons ni les cantonades. Casi qualsevol lloc val per les nenes fosques i apretades.

L'Almirall i l'absenta que mai no he provat.
Madam Jasmine i La Verònica.
Petons prohibits i robats.
Records d'abraçades prop del gat
El bar de les margarides, el dels marcs sense quadre a dins...

El meu barri.

sábado, 8 de noviembre de 2008

WC


Avui, als lavabos d'una estació...
Grans veritats rematades pel colorisme artístic d'alguns.

lunes, 3 de noviembre de 2008

BARBA BLANCA


Avui m'han regalat això...no se si s'aprecia bé a la foto. M'ha costat prou fer-la..tinc poca llum, és artificial i mentre la preparava s'ha anat desfent el trípode lleuger que em va comprar el Jordi fa un temps.

M'han regalat uns mini clips amb pares noels amb els braços oberts de bat a bat, a punt per abraçar-me o per deixar-se abraçar per qui calgui. Uns passadors petitíssims rosa xiclet, d'aquells que es "blinquen" per posar-los o treure'ls i on sempre s'hi acaben quedant enganxats petits cabells als extrems que finiten els seus dies irremeiablement trencats, prèvi dolor del cuir cabellut del seu propietari.

També m'han regalat dues gometes diminuuutes de color pistatxo amb pingüins que en comptes de negres i blancs són rosats i blancs, (com els xupa xups de ratlles de nata i maduixa que m'agraden) i que porten enmig de les cames la seva cria traient el caparró d'entre el pel blanc del seu sota panxa, tal com fan els pingüins que no són de mentida y que viuen a llocs freds i remots.
Ara que m'ho miro bé, s'han documentat prou els dissenyadors de les foteses...:)

Tot aquest petit tresor, embolcallat en paper de celofana i mal embolicat "de regal" , m'ha estat lliurat per un senyor gran de barba blanquíiisima que ha entrat a la botiga on jo estava comprant (una botiga petita del barri, molt cuca, on només hi erem la noia que la porta i jo) i ha dit :"esto es para la señorita" y m'ha allargat el seu braç tremolós amb el diminut paquet amb el encara més diminut contingut.
i jo només he atinat a dir "¿por què?"
i em sembla que ha dit una cosa com que no tenia que haver-hi per què o que jo ja sabia per què (sisi, d'acord, son dues frases molt diferents però us juro que amb la sorpresa ara no tinc massa clar quina d'ambdues triar pel moment).
Li he agafat el present malembolcallat que portava entre les mans i llavors ell ha marxat amb rapidesa, avergonyit.

L'he obert i he trobat els petits grans objectes que m'han endolcit el final d'un dilluns diferent