Instruccions:

escoltar això: http://www.youtube.com/watch?v=ieIMJSK7Jpg

mentre es llegeix atentament la lletra.

deixar-se endur...per el silencio oscuro de tu frente

i perdre's per el museo de la escarcha...

Enrique

Fa un cert temps em van entrar a casa. Van esbotzar la porta i en arribar del cinema m'hi vaig trobar un gran caos: la meva roba menuda tota remenada i escampada per terra, els calaixos oberts, les capsetes que contenien peces per a fer bijuteria trencades, i les peces, tan petitones i de mil colors brillants vessades arreu...Tenia poca cosa de valor i se la van endur.

El que més greu em va saber que em prenguessin van ser les càmeres: la meva primera i de moment única reflex analògica, amb la que vaig aprendre que posant-hi fe i obrint el diafragma es podia enfocar i desenfocar...una camareta minúuuuuuuuuuscula que no valia res però que em van regalar al... bocatta! i que dibuixava unes fotos extranyísimes (la digital, la que m'havia regalat el pare es va salvar de la crema! com un designi diví, l'havia dut a arreglar com a record sentimental quan ningú en donava un ral) i sobretot, vaig anyorar un reproductor de cds que estava avariat però que contenia un recopilatori de Rockdelux de l'any...2005?...on hi havia, entre altres, aquesta mateixa cançó que avui no paro d'escoltar. Fa temps que cercava aquesta versió per internet, aquesta i no la del disc Omega. Aquesta, amb la veu de dona -la seva filla?- , aquesta on no segueix el poema i se'n va. Aquesta amb els 4 ai, ai , ai aaaai, desgarrats....

ai, Enrique

ai

ai

ai

ai