Rufus Wainwright

Vinc de veure a Rufus, un cop més.

Un concert de primera fila, on l'he vist. Al seu escenari ideal: l'ópera. Un concert en dues parts, dos temps. El primer preciós, fosc, sagnant, intens. M'ha emplenat de llàgrimes i tristesa. M'ha remogut no tan vells records que comparteixo amb ell...m'ha recordat que les ferides romanen encara obertes. M'ha recordat també, que lluny d'haver avorrit la seva esplèndida veu, per un abús d'oïda...em segueix emocionant tant o més que al principi.

Un privilegi tenir-lo tant a prop.

Segona part plena de vida, de les seves cançons ja de sempre. Alegres i retallades, literalment, pels seus comentaris juganers i sospito que un xic enfadats amb certa premsa que el malinterpreta.

Piano extraordinari, dues hores i mitja d'intensitat...

He recordat el primer cop que el vaig escoltar: Complainte la Butte i que estrany em va sonar el seu nom. Com em vaig enamorar completament d'una veu sense posar-hi cara i com en assabentar-me que venia a Barcelona, per primer cop i a l'Apolo, vaig còrrer a comprar les entrades. Erem poquets els que ho vam presenciar.

i avui tot un teatre ple de gom a gom....

No words.