viernes, 30 de enero de 2015

Totó




Avui, mentre era a la feina se m'ha acudit googlear el seu nom. Mai no ho havia fet i he pensat que em trobaria un reguitzell de dades professionals. Com qui no vol la cosa i sense adonar-me'n, he clicat a imatges i de cop, he tingut una explosió davant meu, de retalls desconeguts de la seva vida. Tots feliços. Fotos seves amb barret, fent-se el gàngster. Fotos amb els seus dos fills: el meu nebot i la nena, de la seva segona dona, tots tres traient la llengua mirant a càmera, feliços per sempre. Fotos d'ell molt prim (la malaltia ja avançava) vestit d'home de negre amb els que suposo que són companys de feina o amics. I el que he imaginat que era la foto del seu casament, recentment celebrat per deixar-ho tot arreglat: el seu rostre ben junt amb el d'una dona que desconec però que sé que és la mare de l'Anna, perquè a l'Anna  que l'he vista a les fotos i descobreixo que és pastadeta a la seva mare.

No he pogut continuar mirant les imatges, totes d'un home que s'havia fet gran, com tocava, però encara jove. Massa jove per morir.
Ahir em va trucar ma mare per dir-me que s'apagava i avui, abans de que s'acabés tot he tingut aquest acudit.
He acabat amb els ulls anegats de llàgrimes davant l'ordinador i un incipient mal de cap que m'acompanya a cada disgust, darrerament les morts de la família. Amb aquesta en són tres.
Les circumstàncies -la separació fa vint anys de la meva germana-van fer que ens veiéssim només de manera esporàdica. Recordo com un dia em cridaven per Passeig de Gràcia, era ell, que content estava de veure'm i jo també. Després ja van ser altres circumstàncies les que ens van unir: la mort del pare, l'escapada grossa d'en Xevi.
En aquesta darrera ocasió em va sobtar sentir com li deia encara "carinyo" a la meva germana, després de tants d'anys. Després d'haver fet i refet la seva vida, ambdós, per camins diferents.
Quan jo era molt jove i ell estava casat amb la meva germana, venien a casa de la mare els caps de setmana. Tan ell com jo érem molt cinèfils i insomnes i ens quedàvem molts cops sols a mirar les pel·lícules de la dos.
Sempre que penso en ell, recordo quan junts vam veure Cinema Paradiso, crec que ell ja l'havia vista al cinema, jo no. Un cop acabada la pel·lícula se'n fumia una mica de mi preguntant-me si havia plorat (segur que si!) i feia broma. Sovint, quan penso en ell, sense adonar-me'n em poso a cantar la música de la pel·lícula. Alguna cosa al meu cervell va lligar per sempre en Jose amb aquest tros de la història del cinema.
I així el recordaré per sempre, amb la seva rialla fumeta, el seu parlar dolç i la seva força d'home, llavors jove.
Mai més he tornat a veure Cinema Paradiso. Potser algun dia ho podré tornar a fer.
Per tu, estimat, van tots els petons retallats per l'Alfredo. Com si fossis un Totó -Salvatore
petit i gran alhora. Ets en Totó.

No hay comentarios: