A voltes, el cap s'enterboleix, tot costa, és una nebulosa i fins i tot l'acte més nimi esdevé un esforç titànic. Aquestes vegades el cos es torna maldestre, descoordinat, les articulacions criden, el coll es trenca sostenint el cap, l'esquena pesa.
La llum punxa, s'enxinen els ulls. Amb sort el temps és núvol i esdevé més suportable.
El cervell es una massa rigida
Només la boca pot empassar, menjar, prendre pastilles amb l'enganyosa esperança que l'atordiment desapareixerà.
Les nits i els dies es fan llargs pensant el que fariem si estessim en aquells altres dies i no aquests, i potser anyorant el que mai anyorem: uns braços càlids que ens amanyaguin, que tinguin cura d'aquest cos. Uns braços que no trobem a faltar quan estem en els altres dies, els dies de llum. Uns braços que potser ens van traír i tot així, rememorem en pesadilles estranyes.
Els dies foscos són un laberint obscur i estret ple de núvols que abortarguen els pensaments i les accions. Quines ganes que passin, de trobar el camí i de sortir-ne.
Llástima que no estigui a les meves mans. Mentretant segueixo mirant les fotos i trobant-hi similituds escandalosament biogràfiques en la manera de retratar la vida i les coses...
Sóc en un laberint.
El laberint.
No hay comentarios:
Publicar un comentario